Història

de fàbrica de filats, a fàbrica de cultura

El patrimoni històric de Can Grau comença quan Ramon Portavella Valls va iniciar l’any 1872 la construcció de la fàbrica de riu de can Grau en uns terrenys de la seva propietat situats a la riba dreta del riu Gurri, en el paratge de la Coromina de Mas Monjo. Tot i que tothom la coneixia com Can Grau pel cognom de la persona encarregada de vigilar-la durant els anys de construcció, la indústria s’anomenà oficialment “Fàbrica Nova de Portavella”, donat que anteriorment ja existia la fàbrica de can Portavella.

Les obres finalitzaren l’any 1875 sota la propietat de Mercè Portavella Mas, filla de l’anterior. En les Escriptures Notarials constava com a “Fábrica a propósito para 170 telares de planta baja y 3000 husos de hilar en la planta primera, sobrando local para tornos y rodetes, y un salto de agua de 1,61 metros produce una fuerza útil de 53 C.V., formando este salto con las aguas de los ríos Gurri y Ter los cuales en cantidad de 4000/4500 litros por segundo fueron concedidos por el Gobernador Civil de la Provincia el 17 de enero de 1876”. El 3 de juliol de 1894, Mercè Govern Portavella, filla de l’anterior, heretà la fàbrica i l’arrendà a diversos industrials que l’explotaren com a fàbrica llanera i cotonera productora de filats i teixits: Jacint Rifà i Puntí (finals del segle XIX), Pascual Font Viguer i Cia. (1904), Manuel Serrat, Francisco Sabatés i Joan Vila (1912) i Esteban Calveras. Des del 24 de setembre de 1927 fins l’any 1949, la societat barcelonina Vilar y Barbany S.A. es convertí en l’única arrendatària explotant-la com a indústria cotonera de teixits.

A partir de l’1 de març de 1949, la firma Hijos de B. Salamí dels germans Tomàs i Jaume Salamí iniciaren la fabricació de filats de regenerat a la fàbrica de Can Grau (la propietat era seva des del 15 d’octubre de 1946). Les instal·lacions comptaven amb l’edifici-fàbrica, el salt d’aigua i la casa-vivenda del director de la fàbrica, Joan Godayol Riera. L’1 de març del 1952, la firma es constituí en societat anònima i passà a anomenar-se Salamí S.A. A mitjans anys 50, la fàbrica comptava amb un centenar de treballadors, un 60% eren dones, i s’hi feien tres torns.

S’electrificà la força motriu amb 2 turbines que generaven 60 C.V. de potència més l’energia subministrada per la companyia elèctrica. L’any 1964, amb la mort de Jaume Salamí, Tomàs Salamí hagué d’incorporar el seu nebot Jacint de 20 anys, i tots dos emprengueren una profunda renovació de les instal·lacions fabrils, ampliant les dependències i invertint en maquinària. El 1976, Martí Salamí, fill de Tomàs, es feu càrrec de la direcció d’empresa i apostà per la filatura de turbina. Tot i això, a mitjan dels anys vuitanta, les pèrdues es multiplicaren i s’incrementaren les despeses de producció fins que l’any 1992 s’entrà en suspensió de pagaments i acabà tancant el 1994.